Col.lecció
Mica en mica he anat recopilant eines, sobre tot pintes, de diferents orígens. Com podreu observar són molt variades.
En primer lloc hi ha les d’ús quotidià, encara que semblin antigues, no ho són. Treballem una tècnica mil·lenària i és normal que les eines estiguin en consonància.
Desprès tenim les autènticament nostres i de les que estic més orgullosa. Les vaig comprar a Sant Cugat, a la Fàbrica de Tapissos i Alfombres Aymat, una autèntica joia que hem perdut per falta de recursos institucionals. Tot i que no va desaparèixer fins els anys setanta, els problemes de competitivitat en aquesta indústria van ser impossibles de remuntar. Tinc molt present el record de tota la gent que treballava en unes naus industrials boniques però no prou per superar la ferotge especulació urbanística que per aquells anys ja es començava a veure al petit poble de Sant Cugat. La nau principal acull l’actual subseu del Museu de Sant Cugat del Vallès. Tots ells eren gent que estimaven l’art tèxtil i valoraven amb entusiasme tota la memòria que amb ells ben aviat desapareixeria. Vaig començar a visitar la Fàbrica Aymat quan estudiava a l’Escola Massana tot just a finals dels anys setanta. L’encarregat de la Fàbrica, avui jubilat, es va fer càrrec de liquidar tot el material: telers, eines i materials diversos. Només vaig poder comprar una tauleta pels utensilis, una banqueta, algunes agulles i aquestes dues pintes. La de ferro és la que utilitzaven a diari i la de fusta és antiga. Les puntes, com podreu observar, són canviables i crec recordar que va dir-me que eren d’os. Aquell home va veure’m tan entusiasmada observant la primera pinta que va treure l’antiga d’una habitació per oferir-me de comprar-la. Malgrat la meva feble economia d’estudiant, no em vaig poder negar. Malauradament no vaig poder comprar cap d’aquells meravellosos telers. Per sort, molts d’ells encara treballen a l’Escola Catalana de Tapís de Girona de’n Carles Delclaux.
Arrel d’això va començar la meva col·lecció de pintes i des d’aleshores he anat recopilant més pintes, quasi bé totes del nord d’Àfrica: Egipte, Tunísia i Marroc. També en tinc una de Turquia. Són totes molt semblants i llur diferència resideix bàsicament en si són d’ús diari o formen part de l’aixovar de les teixidores. El fet de que siguin més o menys treballades ens mostra únicament el seu estatus.
Per últim, tenim les senzilles de fusta, fetes a mà i molt elaborades amb una feinada de precisió importa
